Mort d’un funcionari

Anton Pàvlovitx Txékhov (Tagarog , Russia 1860 – Badenweiler, Alemanya 1904) és un dels artífex del conte contemporani al que va dotar de les formes actuals. Sempre va recalcar que per a ell l’escriptura estava en un segon pla. Ell exercia de metge, professió a la que va accedir després de nombrosos esforços. Txékhov va finançar la carrera de metge amb una abundant producció de contes. Entre 1880 i  1885 en va escriure més de 300. Va finir als 44 anys de tuberculosi, deixant una vasta obra de contes als que va aplicar novetats que van repercutir en autors posteriors. Va ser també dramaturg, produint un total de 5 obres de teatre.  El conte que ve a continuació el va escriure a l’edat de 23 anys. 

Mort d’un funcionari

Un bonic vespre, el no menys bonic empleat del govern anomenat Ivan Dmitritch Tchervyakov, estava assegut a la segona fila de butaques i contemplant amb els binocles Les campanes de Corneville. Mirava i se sentia ple de felicitat. Però de sobte … En les històries sovint apareixen aquests «però, de sobte». Els autors tenen raó: la vida està plena de sorpreses!. Però, de sobte el seu rostre es va arronsar, els seus ulls es van posar en blanc, la seva respiració es va detenir… va enretirar els binocles dels ulls, es va inclinar i… Atxim! Va esternudar com podeu veure. No és censurable que ningú esternudeixi en qualsevol lloc.. Els camperols s’esternuen i també ho fan els superintendents de la policia, i de vegades fins i tot els assessors del govern. Tots esternuden. Tchervyakov no estava gens confós, es va netejar el rostre  amb el mocador i, com a persona ben educada, va mirar al seu voltant per veure si havia molestat a algú. Però va ser vençut per la confusió.

Va veure que un vell cavaller assegut davant d’ell a la primera fila de les butaques, estava netejant acuradament la seva calba i el coll amb el seu guant i murmurant alguna cosa per si mateix. En el vell cavaller, Tchervyakov va reconèixer a Brizzhalov, un general civil que servia al Departament de Transport.

«L’he esquitxat! —va pensar Tchervyakov—. No és el cap del meu departament, però de totes maneres és una situació incòmoda. He de disculpar-me ».

Tchervyakov va tossir, es va inclinar cap endavant i va xiuxiuejar a cau d’orella del general:

—Disculpi, vostra excel·lència, l’he esquitxat  accidentalment…

—No importa, no importa…

—Per l’amor de Déu, disculpeu-me. Jo no volia…

—Si us plau, segui! Deixi’m escoltar!

Tchervyakov es va sentir avergonyt, va somriure estúpidament i va començar a mirar a l’escenari. Mirava, però ja no sentia felicitat. Va començar a sentir-se molest. Al descans es va apropar a Brizhálov, va caminar al seu costat i, superant la seva timidesa, va dir:

—L’he esquitxat, Excel·lència. … perdoneu-me… Vosté veu… No ho he fet…

—Ah, Això és suficient. Ho havia oblidat i vostè segueix —va dir el general movent el llavi inferior amb impaciència.

«Ho ha oblidat, però em mira amb mal ull —va pensar Tchervyakov mirant amb suspicàcia al general—. I ell no vol parlar. He d’explicar-li… Que jo no tenia intenció… que és llei de natura o si no creurà que volia escopir-li. No ho pensa ara, però ho pensarà més endavant!»

Li va cridar l’atenció que la seva esposa tengués una visió massa frívola de l’incident; estava una mica espantat, però quan va saber que Brizzhalov estava en un departament diferent, es va tranquil·litzar.

—Tot i així hauríes d’anar a demanar disculpes —va dir— o pensarà que no saps com actuar en públic.

— Això! Vaig demanar disculpes, però ho va prendre d’alguna manera estranya… no va dir una paraula de sentit. No va haver-hi temps de parlar correctament.

L’endemà Tchervyakov es va posar l’uniforme nou, es va tallar els cabells i va anar a veure Brizhánov per explicar-se; entrant a la sala de recepció del general, va veure allí una sèrie de peticionaris i entre ells el general mateix, que començava a entrevistar-los. Després de preguntar a diversos peticionaris, el general va aixecar els ulls i va mirar a Tchervyakov.

—Ahir, a l’«Arcadia», si recorda Excel·lència —aquest darrer va començar—, jo vaig esternudar i… sense voler, el vaig esquitxar… Exc…

—Quina tonteria! Què puc fer per vostè? —va dir general dirigint-se  al següent demandant.

«No vol parlar —va pensar Tchervyakov, posant-se pàl·lid—. O sigui, que està enutjat… No, no es pot deixar així… L’hi explicaré … ». Quan el general va acabar la seva conversa amb l’últim dels peticionaris i es dirigia cap als seus apartaments interiors, Tchervyakov va fer un pas cap a ell i va balbucejar:

—Excel·lència! Si m’atreveixo a importunar a l’Excel·lència és simplement per un sentiment que puc dir de penediment … No va ser intencionat si em creu de manera amable.

El general va fer cara llagrimosa i va agitar la mà.

—Perquè es burla de mi, Senyor —va dir mentre tancava la porta darrere d’ell.

«De quina burla es tracta? —va pensar Tchervyakov—. No hi ha res d’aquest tipus. És general, però no ho entén. Si així és, no he de demanar disculpes a aquest fanfarró! Que se’n vagi a porgar fum! Li escriuré una carta, però no hi tornaré. Per Déu, que no hi tornaré!» Va pensar Tchervyakov quan tornava a casa. No va escriure la carta al general. Va reflexionar una i altra vegada, però no va poder redactar-la. Va haver de tornar l’endemà a explicar-se en persona.

—Vaig aventurar-me a molestar a l’Excel·lència ahir —va començar a dir quan el general es va aixecar dient-li amb uns ulls inquisidors— no per divertir-me, ja que es complau a dir-ho. Em vaig disculpar per haver-li esquitxat  quan vaig esternudar… I no vaig ni pensar en burlar-me de vosté. Si ens atrevíssim a burlar-se’ns de vostè. Si haguéssim de fer-ho per divertir-nos, llavors no hi hauria respecte per les persones, hi hauria…

—Fora! —va cridar el general, tornant de sobte morat i tremolant per tot arreu.

—Què? —va xiuxiuejar Tchervyakov, Va preguntar Tchervyakov, amb un murmuri tornant insensible amb horror.

—Fora! —va repetir el general, picant de peus.

Alguna cosa va semblar cedir en l’estomac de Tchervyakov. Sense veure ni sentir res, va retrocedir cap a la porta, va sortir al carrer i va començar a caminar balancejant-se… En arribar maquinalment a casa, sense treure’s l’uniforme, es va estirar al sofà i va finir.

Anton Pàvlovitx Txékhov. La mort d’un funcionari (Recopilació de 233 històries curtes de Txékhov) Project Gutenberg.

Traduït per Joan Alba Coll per Literatura Gimnèsica.


Public Domain Mark

Aquesta obra (Mort d’un funcionari, de Anton Pàvlovitx Txékhov), identificada per Joan Alba Coll, no té restriccions de propietat intel·lectual conegudes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *