El regal

No és que el regal m’impressionés, però és clar, havia de fer com si m’agradés per tal de no ferir la sensibilitat de la meva parella. Ens havíem conegut feia poc i ella encara desconeixia els meus gustos literaris, que per descomptat i com havia demostrat amb l’obsequi, estaven a kilòmetres de distància dels seus. El cas és que el llibre no me va agradar i per una mena d’obligació tàcita em vaig veure amb la dissortada obligació de llegir-lo. Ho trobava una absoluta pèrdua de temps infructuosa, era per mi allò que se’n deia cost d’oportunitat en economia i el temps precisament no em sobrava. A més, no creia que aquest llibre, ni aquest ni d’aquesta mena, m’aportés res nou ni interessant. Fins i tot el coneixement que podria adquirir llegint-lo em feia sentir una espècie de repulsa cap al coneixement en si. Un esbós de somriure es va dibuixar en la meva cara. Anava a pronunciar algunes falses paraules de gratitud quan ella em va fer callar posant el seu índex perpendicular a la meva boca. Sé que t’agradarà, va dir. Amb el dit va seguir la comissura dels llavis acaronant-los cap a un costat i l’altre. Vaig sentir un pessigolleig sensual i vaig mig obrir la boca. Suaument li vaig besar el dit amb delicadesa i me’l vaig introduir lleugerament acariciant-lo amb la llengua. Ella va substituir l’índex pel polze mentre amb la resta dels dits amanyagava la cara, al temps que em cantava a l’orella una melodia inintel·ligible i dolça. Poc a poc va acostar els llavis a la meva boca i ens vàrem besar llargament, amb una profunditat melosa. En un instant va apartar la boca. Ho llegiràs? Sí, vaig dir jo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *