En el Club de Jazz

– La teva cara m’és familiar. – Va dir na Laura.
– Tenc una fesomia molt comú.
– No, no és molt comú, a tu et conec i no sé d’on.
– Com n’estàs tan segura?
– Una cara no se m’oblida mai.
– I no saps d’on?
– No, per què rius?
– Crec que jo sí sé d’on ens coneixem.
– I fas comptes dir-m’ho, o no?
– No estic segur però em sembla que ens veiérem en un lloc fora de l’illa.
– A on?
– Et sona una rosa?
– No. M’hauria de sonar?
– Jo crec que sí.
– No segueixis per aquí, o m’ho dius o acabo la conversa ara mateix.
– Tu mateixa.
– Que vols de mi?
– Que almanco recordis la rosa.
– I si et dic que sé qui ets i que ho he sabut des del principi?
– No et creuré.
– Doncs t’ho pots creure i sí, una rosa fou important.
– Segueixo sense creure’t.
– T’he dit que tenia memòria.
– Per no oblidar cares. Però després has de vincular-les a persones i a situacions.
– I qui te diu que no ho he fet?
– Mira, aquesta cançó m’encanta.
– No me canviïs de tema.
– No t’agrada el Jazz?
– Sí, es clar que m’agrada. Si no, no seria aquí, no creus?
– Vols res per beure?
– Normalment no deixo que me convidin estranys.
– Jo no som estrany, has dit que me coneixies.
– No he dit això, només he dit que m’eres familiar. Doncs sí.
– Sí, què?
– Que vull beure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *