La llibreria

En Jordi i na Laura, caminaven per les Rambles donats de la ma i parlant dels seus plans de futur. Feia un dia assolellat. En Jordi va aixecar la vista un moment mirant a l’altra banda del carrer.  “Mira! És la llibreria que et vaig comentar” va dir, apuntant-la amb l’índex. La casa tenia un aspecte nou amb façana ocre, sobre la porta hi havia un cartell de fusta rectangular amb el nom de l’establiment: Llibreria Tosca. Era l’única cosa que la distingia com a negoci. A aquesta hora del dia, el sol de juny pegava amb força a l’edifici. Les dues finestres, a ambdós costats de la porta, tenien les persianes tancades. A voluntat de na Laura, varen travessar el carrer en direcció a l’establiment, per un pas zebra que el semàfor havia deixat fer la seva funció.
La porta d’entrada, oberta de bat a bat, deixava veure un batiport de quarterons de fusta antiga i vidres prims i delicats. En entrar, els va envair l’olor somorta dels llibres, la gran majoria d’ells antics, que havien transmutat, en el pas dels anys, del color blanquinós dels fulls original al seu groguenc que formava part intrínseca de cada un d’ells i que es veia a cada caire. Aquell flaire que es feia patent a tota l’estança, tenia un component de fusta vella que mesclada amb la dels llibres, conferia a l’estança la sensació d’haver entrat a una biblioteca medieval. D’alguna manera, aquelles emanacions tan característiques mesclades amb l’observació de tot allò que els envoltava els feia retrocedir en el temps, un temps molt distant.
A ambos costats de la porta hi havia dues estanteries fent biaix que arribaven al sostre i tancades amb portons de reixa. Les prestatgeries eren plenes de llibres, la majoria col·locats en vertical, però molts romanien en horitzontal al damunt o al davant al poc lloc que deixaven els primers. Aquesta disposició es repetia en tots els estants de la tenda. A la dreta es veia un passadís que portava a una altra estança, on hi havia una altra parella que mirava amb atenció els llibres allà ubicats.
Davant els nous visitants d’aquella vella i antiga botiga de llibres es trobava el taulell, on en aquell moment no hi havia ningú. A l’altra banda d’aquest també hi havia estanteries plenes de llibres, així com a ambdós costats. Per tal d’arribar al mostrador, s’havia de passar per mig de dues taules on s’amuntegaven piles d’exemplars, alguns oberts i disposats en un ordre caòtic. A la vora d’una d’aquestes, hi havia un home de pell bruna que aparentava una cinquantena d’anys, de cabells rinxolats i bigoti ben retallat que en fullejava un de tapes dures i d’un color terrós com l’americana que portava.

De darrere les estanteries de la barra, va aparèixer el que devia ser l’amo del local. Un home canós que amb la ma esquerra s’acaronava una poblada barba blanca que dissimulava les abundants arrugues que havien envaït ja gairebé tot un rostre de faccions cansades. En l’altre ma ossosa i plena de venes, portava un llibre vell del que llegia la portada caminant amb la lentitud que li permetia el seu cos lleugerament corbat. Movent els ulls en direcció a la porta, va afinar aquells personatges palplantats entre l’entrada i el mostrador i els va mirar per damunt les ulleres. “Vaja, vostè un altre pic”. Va dir mentre deixava el llibre en una taula darrera el mostrador. “Que li ha duit per aquí aquesta vegada? Veig que ha trobat el llibre que cercava” En Jordi es va estranyar per aquelles paraules. Feia anys que cercava un llibre del que s’havia perdut el rastre a finals de l’any 1936. Ell havia trobat per casualitat un indici del que podria haver estat el seu destí i es va decidir a emprendre la recerca. Tot un seguit de senyals el varen portar a aquella llibreria. El vell llibreter li havia confirmat feia tot just unes quantes setmanes que efectivament el llibre en qüestió havia passat per les seves mans i havia estat a la venda, però malauradament s’havia venut feia poc. “Veig que ha trobat el llibre que cercava.” Aquestes paraules ressonaven al seu cap com una veu obscura reverberant-se en parets paral·leles. Com podia dir això? Des de l’última vegada que havia estat en aquella tenda havia perdut tota esperança de trobar aquella obra. Perquè deia que l’havia localitzada? Quina curolla havia passat pel seu cap? Decididament la senectut li havia fet menysprear la raó i
desvariejava. No tenia cap raó de ser aquella frase. Per ventura se n’estava fotent d’ell? Va decidir fer ús de la lògica i de la racionalitat, facultats que el distingien, i després de pensar bé la resposta i per tal de no ferir la seva sensibilitat, va demanar com havia arribat a aquella conclusió, que en tots els aspectes era falsa. La seva pell va tornar lívida i els seus ulls es van obrir exageradament quan el vell va pronunciar les següents paraules. “Doncs vostè sabrà, l’al·lota que ha entrat amb vostè és la qui va comprar el llibre que cercava”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *