La platja

Na Laura caminava amb lentitud, com si a cada passa assaborís el tacte dels peus descalços en l’arena humida. S’abandonava a les ones que arribaven a la seva pell nua. Mentre el terra, s’enfonsava uns centímetres deixant estampades les seves empremtes que l’aigua esborrava tot seguit. El sol de l’horabaixa encara molestava el seus ulls que havia de mig cloure i a ambdós costats se li dibuixaven algunes arrugues incipients.
De la seva boca carnosa va sortir un sospir. Havia anat a passejar a vorera de mar per a distreure’s i no assolia l’objectiu d’apartar-se, d’allunyar-se de tot. Abans, la remor de les ones li transmetia tranquil·litat, ara l’enyorava. Hi havia molt de trull al seu cap, les idees anaven i venien, no aconseguia posar ordre, les volia parar i no pensar en res. S’imaginava tombada i relaxada en aquella mateixa platja, com abans. El sol acariciant la seva pell bruna i suau. Una ma passant-li els dits poc a poc per l’abdomen en un vaivé suau, fent-li estremir tot el cos. Però ara les circumstàncies eren unes altres.
Es demanava contínuament si havia fet bé en deixar-se atrapar per la cobdícia, per l’anhel de possessió. Però es clar, els esdeveniments no podien tornar enrere. Un suau oratge movia els seus cabells castanys i li oferia subtils aromes provinents de la mar. Rondinava una vegada i una altra la mateixa pregunta que la inquietava i la feia sentir malament, fins i tot li feia percebre por. Havia d’afrontar tot el que havia succeït i les decisions que havia preses semblava que eren les correctes, o no? Sabia que en Sebastià apreciaria el llibre, que el guardaria en lloc segur i que en tendria cura quan l’hagés llegit, o això creia ella. Llavors, quan hagés passat el temporal, se’l tornaria a fer seu. Ja pensaria com.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *