La rosa

Diuen que dos camins predestinats a ajuntar-se, ho acaben fent tard o d’hora. Pot ser no, però no és el cas. Un, en Jordi, amb el condicionant del seu caràcter fred i parc de paraules, amant d’estar per casa. L’altra na Laura, càlida, oberta i amb tendència a no parar a casa més de l’imprescindible: les necessitats fisiològiques bàsiques i poca cosa més. Es clar que si fem cas al que he dit sobre els camins, el d’ella i el de l’al·lot amb el que anava llavors, en Tià, no estaven predestinats a ajuntar-se, almanco per sempre.

On se varen trobar? Doncs, no ho hagués dit mai: a Barcelona. Cap dels tres no són catalans i a aquesta ciutat hi anaven molt esporàdicament. Una vegada més la casualitat, o el destí com se li vulgui dir, va tenir un paper rellevant. Qui no ha culpat mai a aquests Déus d’alguns fets sorprenents amb els que s’ha topat?
Ella passeja per les rambles un dia suau amb companyia d’en Tià, prop de l’administració de loteria, la que està més tirant al mar. En Jordi sol i en sentit contrari. La parella s’atura i en Tià va a comprar un dècim mentre ella tafaneja per una floristeria a l’aire lliure. Quan en Jordi passa pel seu costat, na Laura es gira i se’l queda mirant. Ell es retura, doncs té un lleuger pressentiment de que l’estan observant. Gira el cap i per un instant veu a na Laura que es gira un altre cop a les flors, distreta i avergonyida. Tot seguit en Jordi s’acosta. A ella se li omplen les galtes de vermellor. Quan en Jordi és just a la seva vora, tan proper que gairebé el pot tocar, treu no sap d’on un balbuceig inintel·ligible dirigint-se a ell. En Jordi allarga la ma cap a un poal on hi ha roses preparades per a la venda i pronuncia la següent frase: Quin preu tenen aquestes roses? Ella queda embadalida i sense paraules. Es conscient del malentès. Que cony li ha passat? La seva parella a uns metres comprant loteria i ella actuant com una nina de 15 anys amb els ulls oberts d’atracció cap a aquell home que l’ha trasbalsada i que ni tan sols s’ha fixat amb ella. En Jordi s’acosta la rosa al nas i aspira amb profunditat l’aroma subtil de la flor vermella. Es treu els diners de la butxaca i paga a la venedora. Na Laura després d’observar-lo amb cura es disposa a caminar en direcció a un altre quiosc o qui sap a on. La veritat es que tampoc ho te clar, nomes sap que vol sortir, fugir i que aquell malentès no hagi passat mai. De cop sent la veu den Jordi. Té, per tu. Per jo? Contesta na Laura. Sí, per tu, per a qui havien de ser si no. Dit això en Jordi reprèn el camí en direcció contrària a la de na Laura i la seva parella. Ella es queda atònita amb la rosa a la ma, observant com en Jordi s’allunya i sense ser capaç de pronunciar cap paraula ni realitzar cap moviment. Ni tan sols es veu en coratge de acostar-se la rosa per olorar-la.
Laura, que te passa? Que és aquesta rosa? Diu en Tià que acaba d’arribar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *